Fa dies que no estic bé. A algú de vosaltres ja us he explicat. Al llarg de la meva vida m'he sentit com un ocell tancat a la gàbia més maca del món, però una gàbia, al cap i a la fi. Al principi no m'importava en excés. Volia pensar que era pel meu bé. Però a poc a poc, vaig anar veient que els ocells del meu voltant, no els passava el mateix que a mi. Fins i tot ells m'ho deien. Així és com vaig començar a sentir que jo era un ocell diferent dels altres, un ocell que ja no era feliç, que a poc a poc s'anava consumint.
Resoldre-ho és difícil, encara que a ulls dels de fora pugui semblar senzill. Però suposo que plorar o enfonsar-se no és la millor solució. De moment escriure-ho m'allibera una mica de tot plegat. Ara falta donar el pas més important: enfrontar-ho.
sense que em feu callar la boca.
Jo vull que em valoreu pel que sóc
sense criticar-me pel que no sóc.
Jo vull que em digueu “molt bé”
i no que “és el que havies de fer”.
Jo vull que us alegreu de veure’m feliç
i no que em retraieu el que us heu sacrificat per mi.
Jo vull ser autosuficient
i no que m'obligueu a pensar que no sóc res sense vosaltres.
Jo vull ser un ocell, igual que els altres,
i que em deixeu volar quan sigui el meu moment.
Jo vull ser feliç.
Jo vull ser jo.
2 Comments:
Els ocells engaviats són molt bonics, els cuiden perquè no es facin malbé i perquè llueixin i els alegrin sempre tenint-los al costat...l'únic problema és que mai es pensa prou amb els sentiments de l'ocell.
Obrir les ales i posar-se a volar sempre es díficil,per alguns suposa saltar una tanca, per d'altres una paret i per altres moure muntanyes!
Ningú ha dit que aprendre volar sigui fàcil, que no costi llàgrimes, retrets, ironies, sentiments contracictoris, desesperació...pe`ò no hi ha res comparable a ser lliure i volar.
Si saps segur que no vols veure l'ocell dins la gàvia, has d'obrir la porta i i llançar-te al buit, esquivant tots els perills...les ales s'obriran i t'encantarà volar.
Pensa que mai volaras sola!
Un peto (parlem i ens veiem que avui acabo d'arriba i estic rebentada)
MARTA
Hola Eli!
Ja vam estar parlant una mica i no sé si t'he estat de gran ajuda, almenys he intentat escoltar-te i t'he donat la meva opinió.
Pensa que mai no estaràs sola en qualsevol decisió que prenguis, sigui una o altra...
M'alegro que de mica en mica les aigües s'asserenin i ho vegis tot d'una altra manera.
Em faria il·lusió que vinguessin amb naltros, crec que per tu seria bo i per naltros, que ens agrada molt comptar amb tú.
Un petonet i esperem que els ocellets no estiguin en gàbies tota la vida i, de mica en mica, aprenguin a volaaaaaaar!!! ;-)
Post a Comment