Bones, crec que ha arribat el moment. No sé si estic preparada, però almenys ho he d'intentar. S'acosta la tardor. Els matins freds i plujosos, l'horari inestable de l'autobús, les tardes que es fan nits a les 6 de la tarda... Tot plegat em fa pensar que he de fer-ho ja.
Comentant amb alguna amiga que, al igual que jo, encara no s'ha decidit a fer-ho, vaig agafar-li la idea de no cantar victòria ni celebrar-ho fins no tenir-ho ben segur i en targeta de plàstic.
Així doncs, només us informo de la meva intenció de presentar-me a l'examen de carnet de conduir. Ei, què us havíeu pensat amb tanta intriga? Jeje. Doncs això, que a finals d'aquest més intentarem anar a fer creuetes, per si sona la flauta, i si sona bé, doncs passarem al següent pas, que aquest m'assembla que serà una mica més complicat, però vaja, es farà el que es podrà.
Sense res més a dir, em despedeixo.
Firmat: Una possible futura conductora. 
Hola una altra vegada.
Bé, aprofito per actualitzar el meu blog, ja que demà tornen les "fieres" i no sé si tindré temps d'escriure en tota la setmana. Repassant els nous posts que van penjant els companys "bloggerus" m'he inspirat i... ja tinc tema per escriure.
La veritat és que durant aquests dies he treballat bastant a l'ordinador, i per passar el temps d'una manera més agradable, doncs em poso música, com molts de vosaltres, suposo. No es pot dir que tingui uns criteris massa definits sobre els meus gustos musicals, m'agrada la varietat: música en espanyol, en català, i també en anglès, i sobre aquest últim tipus de música volia parlar. No sé si us passa també a la resta però tinc l'anglès bastant abandonat, i de la majoria de cançons només entenc certes paraules, que tothom coneix: forever, anever, olweis, mai lof ai yu, aim weiting for, etc. que m'ajuden una mica a donar sentit a la cançó. Però he descobert que no cal entendre la lletra per a que t'agradi una cançó. A vegades només un conjunt de notes, posades de determinada manera poden fer experimentar sensacions increïbles a les persones que les escoltem, encara que siguem "analfabets musicals", no té res a veure, perquè crec que la música té la seva part formal, la que implica el coneixement (aquesta la posen els músics, que per això han estudiat) i l'altra part, més espiritual, o sentimental (que la posem els que escoltem). I no cal ser un expert en música per saber que una cançó és bona i està ben feta, perquè només cal veure com et fa volar quan l'escoltes.
En fi, m'assembla que me'n estic anant de la bola, per tant, us deixo per avui. Us poso una cançó que m'agrada, no sé què diu, perque està en anglès i només en sé traduir algunes paraules, però simplement, m'agrada.
BIG GIRLS DON'T CRY
Oyo! Unxa! Torno a obrir el blog despres d’un llarg i merescut KIT KAT. La veritat és que costa tornar-s’hi a posar. Sóc una persona bastant propensa a patir aquest tan conegut “SÍNDROME POST-VACACIONAL”. Em costa adaptar-me als canvis, i després de gairebé 2 mesets de vacances, sense comptar les oposicions, doncs... es fa difícil tornar a trepitjar l’escola. Diuen que una bona manera de començar-se a fer a la idea que les vacances s’acaben i que s’ha de tornar a la feina és, en primer lloc, passejar pels voltants del lloc de treball, uns dies abans, i anar gradualment escurçant l’hora d’aixecar-se cada matí. Mai he estat massa previsora per a aquestes coses, i ahir dilluns quan va sonar el despertador vaig desitjar que fós encara diumenge, 31 d’agost, però... malauradament, era dilluns, 1 de setembre, i eren les 7:00 del matí, hora de llevar-se i intentar ser persona abans d’anar a agafar l’autobús cap a Reus.
Després de la caminata per la ciutat, l’arribada a l’escola va ser, vaja, millor del que em pensava. La gent molt amable, i tots explicant anècdotes. Jo la única anècdota que tenia per explicar era que ja sóc... FUNCIONARIA! I estic feliç, encara que no hagi anat a cap lloc meravellós de vacances, encara que no hagi trepitjat ni un sol dia la platja ni la piscina, encara que no m’hagi posat uns pantalons curts ni una faldilla per ensenyar aquests dos pernils que m’han sortit a banda i banda sense saber com...
Suposo que cadascú troba un motiu per ésser feliç, i jo, tinc el meu. El sacrifici ha valgut la pena.
Crec que l’estiu que vé el disfrutaré molt més que aquest, oi que si, xati?
Bé. Espero anar publicant posts regularment a partir d’ara, però ja us aviso que no sóc molt disciplinada. Es farà el que es pugui. Els propòsits de finals d’estiu, ni els de l’any nou tampoc no s'han fet per mi, jeje.
